L'entrada Presentació de La revolución sexual de nuestro tiempo, de Nadia Florencia Ledesma Prietto ha aparegut primer a Ateneu Enciclopèdic Popular.

La Novela esta ambientada en la Barcelona de los tiempos de la República, y  la primeros trazo geográficos encontramos el Paseo de Sant Juan, La Plaza Tetúan, la Monumental, etc.

no es dificil imaginar,cuál es el argumento de esta novela , que fue ya una de las últimas en salir de la Novela Ideal.

Personajes Azucenam Trini,Alfredo , Luis.

Buena Lectura

Manel Aisa Pàmpols La Novelaq Idela nº 561 ,12 de mayo de 1937, Amigo aprovechado, de Luisa Lesa Acín

L'entrada Amigo aprovechado, de Luisa Lesa Acin ha aparegut primer a Ateneu Enciclopèdic Popular.

Comença Jordi donant les gràcies a Fernando Paniagua , a la gent de l’ateneu enciclopèdic i també aquells dos il·lustres col·legues que l’acompanyaven a la taula. I parlant del llibre i d’ AgustínGarcía Calvo parlaven del líder de la Contracultura .

Mai el va arribar a conèixer, però hi ha un llibre d’Agustí que va convèncer a Jordi per tirar endavant l’aventura d’aquest llibre que avui presentem va ser “Culpables por la literatura” de Germán Labrador, per la gent del 15M era com una mirada al passat d’aquella història que s’estava produint en aquell moment en les places, a l’autor li donava una pista cega a un professor de filosofia de la Universitat de Granada que descobria a cada pas que alguna vegada va poder ser, però que tot podem dir que arranca quan Agustin García Calvo va guanyar amb catorze anys un premi literari que va recollir dins teatre Fortuny de Reus, fet que sempre recordava, o la seva Comuna antinacionalista de Zamora, fet inexistent, però si molt vent recollit amb uns fulletons mentre la seva estada a París.

Després la conversa dels tres ponents, es creua amb molta assiduïtat i la filosofia la reinterpretació de la seva vida passa a ser i de fer o semblances puntuals que van “de aquí para allá”, les negacions, i les afirmacions.

Aixines, entenem que llegir a gent pròxima com a testimoni en ajuda a llegir i conèixer millor la seva persona.
Cantar para persuadirnos de la muerte del Alma”, es un llibre que està fet perquè sigui molt complicat de llegir. (no sé si és està referint aquest llibre de Phillipe Ariès, que possa en venda la seva ànima al diable).

Després la imatge d’Agustin García Calvo amb personatges de la contracultura com eren en aquells anys 70 i 80, Martín Patiño, Leopoldo María Panero , Fernando Savater, aquell Fernando abans del cop de Tejero del 81, Victor Erice, del qui hi ha tota una referència al seu documental “Alumbramiento”.

etc.
Després en parlant de què destruir és més complicat que construir, no solament en fets del passat tal com de vegades amb tertúlies amb el bon amic Amador Fernández Savater , un dels companys que el va ajudar a través de la reflexió a construir aquest llibre que està estructurat com si fos una novel·la amb 6 apartats entre els quals trobem “La lucha contra los exámenes”, ” Voz del pueblo”, “La Jodiendad” etc.

No podia ser molt respectat pel règim quan aquest organitzava actes de subversió cultural com “La virginidad de la Virgen María”.

Es parla a la taula dels oradors, es va parlar amb una passió desmesurada d’Agustín, i la informació arribava com les onades de la mar en un dia de tempesta, una rere l’altra i quina més atraient que l’altre, “el divertimento”, Pier Paolo Pasolini , també estava present en nombroses ocasions voltant per la sala, com l’aposta de què l’escola era per callar i quebrar els nens perquè després quan tinguessis l’edat de ser explotats a l’oficina fossin submisos i dòcils.

A García Calvo el van acusar de fomentar el Suïcidi i la sexologia.

Una posició activa de la democràcia, i durant 15M Agustí Garcia Calvo es veia com quan tenia vint-i-tres anys manifestant-se contra la guerra del Vietnam ara igual tocava manifesta-se-hi contra la guerra de Irak , i això presentava a companys de fatigues com Rafael Sánchez Ferlosio quan va fer el seu poema que encara no cançó ” nazca El niño negativo”.

Nazca el niño negativo.

nadie, nunca, nada, no.

Si amanece la arrogancia

de la fuerza y el valor,

niño débil y cobarde,

niño noche y deserción.

Nazca el niño negativo,

nadie, nunca, nada, no.

Si relumbran los fusiles

de la blanca afirmación,

niño oscuro, niño inerme,

niño niebla y evasión.

Nazca el niño negativo,

nadie, nunca, nada, no.

Si los médicos prescriben

la alegría y la salud,

niño triste, niño enfermo,

sin niñez ni juventud.

Nazca el niño negativo,

nadie, nunca, nada, no.

Si en el quicio de la carne

la palabra se escindió,

niño niño, niño niña,

niño luna, niño sol.

Nazca el niño negativo,

nadie, nunca, nada, no.

Si a la luz de la justicia

toda culpa se aclaró,

niño bueno, niño malo,

sembrador de confusión.

Nazca el niño negativo,

nadie, nunca, nada, no.

Si la lógica decide

de la verdad y el error,

niño cierto, niño falso,

blanco de contradicción.

Nazca el niño negativo,

nadie, nunca, nada, no.

Si entre la carne y el verbo

imposible fue el amor,

niño nadie, niño nunca,

niño nada, niño no.

Aquest és doncs el primer assaig que s’ha fet sobre un personatge com Agustí García Calvo , un autor que va apostar per la negació, com tornar a un acte que ens ha estat arravatat.

Un autor que va apostar per el negatiu, el qual tenia clar que el futur , no era un altra cosa que la mort, aquesta “santa companya” que ens espera a cada una de les cantonades.

Sembla que és l’únic autor espanyol que ha guanyat els tres premis literaris nacionals.

L’himne Madrileny que ningú canta o aquell poema que tantes vegades a l’Ateneu Enciclopèdic vàrem arribar hem escoltat al nostre amic Adolfo Castaños” enorgullecete de tu fracaso”.

Enorgullécete de tu fracaso,

que sugiere lo limpio de la empresa:

luz que medra en la noche, más espesa

hace la sombra, y más durable acaso.

No quiso Dios que dieras ese paso,

y ya del solo intento bien le pesa;

que tropezaras y cayeras, ésa

es justicia de Dios: no le hagas caso.

¿Por lo que triunfo y lo que logro, ciego,

me nombras y me amas?: yo me niego,

y en ese espejo no me reconozco.

Yo soy el acto de quebrar la esencia:

yo soy el que no soy. Yo no conozco

más modo de virtud que la impotencia.

y II

Pero no cejes; porque no se sabe

cuándo pierde el amor, dónde la tierra

volteando camina, ni qué encierra

mensaje del que nadie tiene clave.

Pues el Libro Mayor (y eso es lo grave)

del Debe y el Haber nunca se cierra,

y acaso acierte el que con tino yerra;

ni es nada el mundo hasta que el mundo acabe.

Si te dicen que Dios es infinito,

di que entonces no es; y si finito,

que lo demuestre pués y que concluya.

Pero no hay Dios ni hay Ley que a contradanza

no se pueda bailar. Tu muerte es tuya.

Tu no saber es toda tu esperanza.

I continuant amb el pensament de García Calvo i la seua actitud davant la vida.

No tot està en la llum, hi ha molta cosa en l’ombra, la revolta àcrata de “Copon Bendito”.

Hi ha amors millors però que seria bo ens parles d’allò que odiava, pensar en la dubte, i penser sempre d’un altra manera, per després crear realitat, partidario de parlar amb la gent desconeguda, cosa que practicava en el programa de ràdio que va tenir, durant uns quants anys, o les seves tertúlies , que a l’Ateneu de Madrid, el nen com punyetes aprenen a parlar encara ningún lingüista a sabut explicar, i això a García Calvo el fascinava, per acabar amb Machado i su Juan Mairena , i Lorca en su Granada, “siempre Granada”.

Gràcies a tots, els ponents i a tots els convocats que segur van gaudir amb la riquesa i  la dubta, però també tenint clar que queda tot un camí per tirar endavant un projecte com “Cómo matar a la muerte”.
A prop d’unes cinquanta persones ampliant la sala

Salut i molta utopia.

Manel Aisa Pàmpols

L'entrada Presentació de Cómo matar a la muerte Agustín García Calvo y la filosofía de la contracultura per Jordi Carmona Hurtado a l’Ateneu Enciclopèdic ha aparegut primer a Ateneu Enciclopèdic Popular.

Ell en Javier Alcalde ens presentes “Esperanto i anarquisme: els orígens 1887-1907″ i tot i parlar d’aquell moment, ell en un primer moment amb un repàs acompanyat d’un bon grapat de fotografies , en un post ampli que anava desenfilant la història de l’anarquisme, del moviment obrer, i fins a arribar a l’exili d’Eduard Vivancos i la seva company Teresa, fins a l’exili el Canadà, fou doncs un llarg procés en què l’anarquisme com a obrers van decidir lluitar per una nova llengua per entendres, entre elles, i per això els continuats congressos que no eren pocs i sobretot no para de referència molt sovint a l’ateneu enciclopèdic i la seva secció d’esperantistes, després d’advertir-nos que la primera etapa de la xerrada no tenia referència en el llibre, en aquesta segona etapa de la presentació , si ja busca com el llibre, els referents d’aquell projecte que acabaria per escriure Ludwik Lejzer Zamenhof en un espai geogràfic que avui és Polònia , però en el seu moment era Rússia.

Aquest precedent si fa o no fa els troba en els Utopistes i precursor d’un món molt més adient per compartir que no pas la resta dels seus coetanis, ens presenta a Cabet, Weitling, Fourier com un dels impulsors d’aquella nova llengua que aniria agafant caràcter, inclús abans d’arribar a la primera internacional i els seus primers congressos sobretot crec recordar que fa referència al congrés de Laussane a on tot i que es parla en francès hi ha la necessitat d’una llengua en comú, ” El Congrés opina que una llengua universal i una reforma de l’ortografia serien un benefici general i contribuirien poderosament a la unitat dels pobles i a la germanor de les nacions” en definitiva Els socialistes utòpics , l’esperanto “El llatí dels obrers”, tal com en algun moment dels llibres en deixa anar-hi, les referències de Narcís Monturiol aquell somiador del “Ictilineos”, però també els referents del moment dels progressistes de la seva època amb Pi Margall i Santiago Ramón i Cajal sobretot amb la seva etapa a Barcelona, al carrer de Notariat. Les referències al grup esperantista de l’avui barri de Gràcia amb Paco Kaj Amo, que fou un veritable lloc de resistència esperantista, com la secció d’esperanto de l’ateneu enciclopèdic o el nucli d’esperantistes de Sabadell. En definitiva una llengua internacional per contribuir a l’emancipació del moviment obrer i per descomptat per l’emancipació humana, que falta fa.

Per acabar (anomenar) com Javier fa, i té un pensament pels seus companys de l’Ateneu de Gràcia i el perquè surt la idea de fer el llibre, primer un article per la revista Agracia, que anirà agafa’n volada fins a convertir-se un llibre, que segur serà el primer d’altres històries totes relacionades amb l’esperanto i l’emancipació humana que en definitiva era el principal destí o projecte d’aquesta nova llengua.

Gràcies Javier, per tenir un pensament tant noble, i per creure amb l’ateneísme  com una eina vital per canviar alguna cosa d’aquest mont, sols falta un xic de curiositat,

gaudir d’aquest llibre.

Ahir a la presentació del llibre de Xavier Alcalde vàrem gaudir d’una posada a punt de la història de l’esperantisme, en el món, en anar i venir d’un món i a cada moment els seus interessos econòmics que ens certs moments, estaven molt subjectes als interessos econòmics de cadascú dels moments en què els corrents d’opinió podien tenir més o menys forces i interessos, però si d’alguna manera.

Ell en Javier Alcalde ens presentes “Esperanto i anarquisme: els orígens 1887-1907″ i tot i parlar d’aquell moment, ell en un primer moment amb un repàs acompanyat d’un bon grapat de fotografies , en un post ampli que anava desenfilant la història de l’anarquisme, del moviment obrer, i fins a arribar a l’exili d’Eduard Vivancos i la seva company Teresa, fins a l’exili el Canadà, fou doncs un llarg procés en què l’anarquisme com a obrers van decidir lluitar per una nova llengua per entendres, entre elles, i per això els continuats congressos que no eren pocs i sobretot no para de referència molt sovint a l’ateneu enciclopèdic i la seva secció d’esperantistes, després d’advertir-nos que la primera etapa de la xerrada no tenia referència en el llibre, en aquesta segona etapa de la presentació , si ja busca com el llibre, els referents d’aquell projecte que acabaria per escriure Ludwik Lejzer Zamenhof en un espai geogràfic que avui és Polònia , però en el seu moment era Rússia.

Aquest precedent si fa o no fa els troba en els Utopistes i precursor d’un món molt més adient per compartir que no pas la resta dels seus coetanis, ens presenta a Cabet, Weitling, Fourier com un dels impulsors d’aquella nova llengua que aniria agafant caràcter, inclús abans d’arribar a la primera internacional i els seus primers congressos sobretot crec recordar que fa referència al congrés de Laussane a on tot i que es parla en francès hi ha la necessitat d’una llengua en comú, ” El Congrés opina que una llengua universal i una reforma de l’ortografia serien un benefici general i contribuirien poderosament a la unitat dels pobles i a la germanor de les nacions” en definitiva Els socialistes utòpics , l’esperanto “El llatí dels obrers”, tal com en algun moment dels llibres en deixa anar-hi, les referències de Narcís Monturiol aquell somiador del “Ictilineos”, però també els referents del moment dels progressistes de la seva època amb Pi Margall i Santiago Ramón i Cajal sobretot amb la seva etapa a Barcelona, al carrer de Notariat. Les referències al grup esperantista de l’avui barri de Gràcia amb Paco Kaj Amo, que fou un veritable lloc de resistència esperantista, com la secció d’esperanto de l’ateneu enciclopèdic o el nucli d’esperantistes de Sabadell. En definitiva una llengua internacional per contribuir a l’emancipació del moviment obrer i per descomptat per l’emancipació humana, que falta fa.

Per acabar (anomenar) com Javier fa, i té un pensament pels seus companys de l’Ateneu de Gràcia i el perquè surt la idea de fer el llibre, primer un article per la revista Agracia, que anirà agafa’n volada fins a convertir-se un llibre, que segur serà el primer d’altres històries totes relacionades amb l’esperanto i l’emancipació humana que en definitiva era el principal destí o projecte d’aquesta nova llengua.

Gràcies Javier, per tenir un pensament tant noble, i per creure amb l’ateneísme  com una eina vital per canviar alguna cosa d’aquest mont, sols falta un xic de curiositat,

gaudir d’aquest llibre.

i recorda recolzar l’ATENEU ENCICLOPÈDIC

aquest any celebrem el 120 aniversari de l’Ateneu Enciclopèdic i el 45 del Centre de Documentació Històric Social.

si us plau,

col·labora amb l’Ateneu Enciclopèdic /Centre de Documentació Històric Social

Necessitem la teva col·laboració per fer ateneisme.

Participa ens els debats que són cursos de formació, aprèn a escoltar i quan sigui l’hora dona la teva versió.

Ateneu Enciclopèdic és una entitat culturalment i socialment amb caràcter per donar contingut a totes les iniciatives amb determinació.

Si vols començar a caminar amb l’emancipació humana obrar la teva curiositat participa en els debats , d’història o el present constant per construir un futur més adient amb les persones.

L'entrada Ahir 11 de Maig presentació d”Esperanto i anarquisme: els orígens (1887-1907) ha aparegut primer a Ateneu Enciclopèdic Popular.

Recentment, hem editat dos petits llibres que podem fer-vos arribar a la vostra adreça  per correu postal

-Les Cartes d’en Jan Mero (1938) Història familiar e Can Mero, de l’Arboç del Penendès a l’any 1938. Edició a càrrec de Pep  Castells , 189 Pàg….. 6 €.

-Francesc Layret: Entre l’Ateneu Enciclopèdic i el seu republicanisme de Manel Aisa Pàmpols, 114 pàg  …. 5€.

Comandes a  ateneu enciclopèdic /Centre de Documentació Històric Social

activitatsaep@gmail.com

Passeig de Sant Joan 26 1er 1ª.  08010 Barcelona

Reina Amàlia 38 baixos  08001 Barcelona

Previ pagament per transferència bancaria

La familia de Cal Mero de l’Arboç

De la correspondencia que hem trobat es dedueix que la familia, durant 1938, la formaven al voltant d’en Jan Mero en Ramon escarrà Illa i la seva esposa Eutàlia Urgell, els seus pares. Els seus germans Ramon, Josep la Matilde i la Lola. El seu cunyat, el marit de la Matilde, en Francesc Vallverdú, pares de la María Teresa Vallverdú Escarrà. Hi ha unes cartes d’uns tiets de Reus, l’Antoni i la Paquita.

Posteriorment, de les cartes d’en Ramon escarrà Illa, des d’storga, es dedueix que la familia augmenta amb, almenys, una cosineta per a la María Teresa, filla d’en Josep Escarrà.

———————————

Franceasc Layret Foix fou un dels homes clau dels primers anys del segle XX a la Barcelona efervescent, on les lluites sindicals i socials establiren un pols entre els obrers i els patrons burguesos que donà com a resultat un fort enfrontament de lluita de clases.

Francesc layret, en aquell començament de segle XX, propicia i dona les eines necessàries perquè aquells que no tenien estudis i, per tant, havien de guanyar-se la vida amb les seves mans, que els mancaven les oportunitats per adquirir coneixement, es poguessin formar.

Per a això la creació d’Ateneus com l’Ateneu Enciclopèdic el 1902, per donar aquestes eines de coneixement als obrers per a , d’aquesta manera, contrarestar el discurs dels patrons i de la dreta catalana.

L'entrada Noves edicions de l’Ateneu Enciclopèdic /CDHS ha aparegut primer a Ateneu Enciclopèdic Popular.

Mentre esperem el debat avui a l’ateneu, bo serà que ens entretinguem curiosament, i llegint una novel·la curta com aquesta que tenim entre mans , espero què sigui del vostre interès.

Gràcies

Salut i bona lectura

L'entrada La Novela Ideal nº 298, de María Espinosa “Dos Hermanas”, 22 abril de 1932 ha aparegut primer a Ateneu Enciclopèdic Popular.

Manel Aisa

Llibre força interessant a 15 euros que podeu demanar-hi directament a l’editorial o a les llibreria xules i properes.  

L'entrada Presentació facsímil a l’AEP/CDHS Llibre decret de Col·lectivitzacions d’octubre de 1936 amb comentaris d’ Agustí Guillamón ha aparegut primer a Ateneu Enciclopèdic Popular.

Las fotos entre sombras en medio de una oscuridad que renace.

Autoconstrucción  de John C Turner

Por una autonomía del habitar, escritos sobre vivienda, urbanismo, autogestión y holismo.
Ayer tuvimos uno momento algunos ateneístas, cuando después de mucho tiempo tuvimos ocasión de presentar un libro que de alguna manera formaba parte , algo de nosotros, desde al menos unos cuantos años, cuando en el 2004 realizamos varios grupos de Barcelona aquellas jornadas de Repensar Barcelona que tuvieron su recorrido, pero ahora cuando suenan los tambores de guerra , en el otro extremo del continente, o sea, La Guerra, sinónimo de destrucción , muerte , desaliento , desesperanza.
Nosotros en este diminuto espacio del Distrito IV, Barrio Chino, La Bretxa de Sant Pau, donde se libró el 19 de julio la batalla por la Libertad de las Barcelonas, repito, en ese diminuto espacio José Luis Oyón, Kathrin Golda, Volker Zimmermann, nos hablaron con una naturalidad espontánea de Autoconstrucción con la naturalidad que probablemente nos contaría John C Turner, es decir, una oportunidad para la vida, el derecho a la vivienda y si uno se lo construye mucho mejor,
En palabras de José Luis Oyón, recogiendo el pensamiento de Turner, de alguna manera hay que construir ese mundo nuevo que llevamos dentro y “No esperar al gran día de la Revolución sino al día a día que nos ha de permitir vivir con dignidad” .
La estancia de 8 años de Turner en Perú, desde 1957 a 1965 en un barrio emblemático donde no existía la propiedad y las personas podía plantar y perimetral su espacio de vida, que luego poco a poco podía ir construyendo . Después Turner en la Universidad de Boston donde tuvo tiempo para meditar y escribir todo aquello que creía y de alguna manera su experiencia en Lima Perú, presentado el primero de ellos en 1975, y tiempo después pudo ser premio con el premio Nobel alternativo. A la vez que Oyón nos recordaba los precedentes de Turner como era Geddess i Colin Ward. Después Kathirn Golda nos habló con mucho entusiasmo de cómo había ido su experiencia en Lima , su Licenciatura en la Universidad de aquella ciudad, y el entusiasmo por seguir de alguna manera después de 40 o 50 años el mismo proceso que había iniciado Turner apoyado el proyecto de Autoconstrucción de los vecinos de aquel lugar , y nos habló de cómo había, como con los vecinos tuvo tiempo de recuperar un antiguo documental que vieron todos juntos y propiciaron la catarsis del recuerdo, pero evidentemente el barrio todo y tener buenas construcciones, hay otros elemento de la vida que si no se cumplen la degradación persiste, y eso va acompañado del trabajo o mejor dicho de un sueldo digno que permite no degradar las vidas. También hubo tiempo para ya con Volker para recurrir a los precedentes de Turner y hablarnos de Geddes otro anarquista arquitecto que nos habló de las aportaciones de este magnífico discípulo de Reclus y Kropotkine que tuvieron tiempo a meditar a través y desarrollar sus conclusiones a través de una ventana que daba la impresión de cruz, pero que iba mucho allá y permitía construir Diagramas que de alguna manera servía para simplificar el conocimiento y el lenguaje de la arquitectura pero también del pensamiento Gedesiano , que sin duda merece un estudio en profundidad a que a buen seguro desarrollarán en cualquier momento, en definitiva etapa del desarrollo de una comunidad de autoconstrucción como un alegato a la vida dignificada de las personas en su lugar de vida, en un proceso de selección en construcción en tres etapas.
Gracias a los tres por esa magnífica presentación de Turner y su Proyecto

Manel Aisa Pàmpols

L'entrada Presentación de Autoconstrución de Turner por José Luis Oyón , Kathrin Golda, Volker Zimmermann ha aparegut primer a Ateneu Enciclopèdic Popular.

L’autor del llibre ens ha fet una aportació general de bona part de les etapes de la Humanitat i el desenvolupament en les seves diverses situacions a cada una d’aquelles èpoques i la seva tècnica, tant de l’època dels primers cristians, fins a la Il·lustració, les seves aportacions a la modernitat del seu temps, i per descomptat l’arribada del segle dinou i vint amb tota l’allau de reflexions entorn d’aquelles societats pre capitalistes i capitalistes a veçar i la lluita de classes implícita del moment.
Sempre tractat de diferència entre Tècnica i tecnologia, a on l’autor en més d’un moment deixar clar inclús amb exemple, que no tenen per què ser el mateix.

Cal destacar la tecnologia com un element polític a debatre, el seu comportament democràtic o no, i per descomptats, els nous tecnicismes donats com a bons d’entrada, ja pel sistema que cada vegada ens interclassificat per fer de nosaltres un ésser dòcil i submisos.
Les grans corporacions de la tecnologia actual, i el seu comportament com la idea de donar una tecnologia per bona, en el temps de la digitalització.

Una mirada al Progrés, però, ¿quin progrés?

Bé, el debat tot i ser enriquidor, a estat ric i aleshores divers i una mica dispers, sobretot en alguns moments, però en general molt interessant i en ganes de tornar-hi, la majoria dels tertulians, almenys aquesta era la sensació.

El debat per moments, potser s’ha anat a lo tangible, que poden ser les realitats existents de cadascú dels tertulians, amb diversos exemples com podien ser la realitat alhora de la necessitat de connectar amb les institucions, per un tràmit, simple i senzill, que ara ha de ser telemàtic i supercomplicat inclús pels mateixos experts en informàtica, o la moguda del Bus del barri del Poble Sec i les iaies usuàries, i el calvari que les institucions preparant per elles, o l’experiència de la regidoria d’Horta amb una tablex, per gent ja feia temps jubilada, que no tenia cap preocupació d’introduir-se en aquest ambient, o experiències de difícil lectura que avui dia s’estan donant en alguns instituts de Barcelona i voltants a on estan sorgint noves iniciatives pel debat, projectes amb comissions de reflexió sobre diversos temes, etc.
També, una infinitat de preguntes, sobre el que entenem sobre “Democràcia” o les mateixes actuacions del Sotwarre Lliure, etc.
Per acabar amb aportacions, més centrades, tant d’una necessita de sobreviure a les noves tecnologies, sobretot a partir de la reflexió del títol ” el siglo de la gran prueba“, a on, ja trobem el debat que ens porta als temes centrals del moment, del col·lapse, el canvi climàtic.

El que queda clar, és que el capitalisme no és qui ens pot treure d’aquesta situació de crisis permanent i en el punt en què ens trobem, ni del col·lapse, ni del canvi climàtic.

Perquè entre altres coses, aquesta situació l’ha provocat el mateix sistema capitalista. Per acabar amb una reflexió de gent del “grup suport mutu” que llança una reflexió sobre la necessitat d’obrir horitzons i no caure en l’anècdota del quotidià, perquè perdre’s en aquest debat impedeix avançar.

Manel Aisa Pàmpols

L'entrada Presentació Ateneu Enciclopèdic “Técnicas humildes,para el siglo de la gran prueba”. D’Adrián Almazan ha aparegut primer a Ateneu Enciclopèdic Popular.

Ens trobem en els primers passos de l’Ateneu Enciclopèdic i convocar un esdeveniment encara pot representar un exercici d’aprenentatge no sempre en la bona direcció, però l’oportunitat comença i el nostre lema és i sempre serà compartir el coneixement i curiositat ens empenyi.
Dit això
Ahir amb la presentació de Gil Toll acompanyat per l’editora Anna Monjo, va ser un exercici de compartir el coneixement i despertar la curiositat, d’un Diari, “El Diluvio” que va informar d’una manera coherent durant més de vuitanta anys als barcelonins que d’alguna manera buscaven la informació i opinió de les periodistes cabdals del seu moment, amb clares referències a les figures del republicanisme i del federalisme així com el suport en moltes ocasions a les plomes del moviment llibertari o a les denúncies que es produïen en la difícil quotidianitat als carrers de la convulsa ciutat Barcelona. I què acaba el 1939 com tantes altres històries que als catalans, Barcelonins, el gener de 1939 el feixisme va tallar de cop la vida i tota Espanya es convertí en una enorme presó.
Gil Toll, expert en tot el que fa referència a la Premsa d’aquest país entra a través d’aquest llibre seu publicat dins de les col·leccions de l’Editorial Icària.
Així també va recollir segons en Gil més de 3500 entrades sobre l’Ateneu Enciclopèdic i les seves activitats durant tots aquells anys, que segurament algun dia, a no tardar haurem de capficar-nos com a secció d’Història de l’Ateneu Enciclopèdic en saber que es deia a cada moment sobre els nostres ateneistes referents.
Com les clares referències com diari república que era, com la fundació d’Esquerra Republicana, Macià, Companys, així com de les plomes o direcció que més contingut va volgué ressaltar com són les figures de Manuel Lasarte Arán, Eduard Sanjuan, Àngel Samblancat, Jaume Claramunt Mesa, etc. I també tinguérem l’oportunitat de personatge que d’una manera o altra estigueren implicats en el projecte comentar alguna cosa de l’Ateneu Enciclopèdic Popular en aquell temps, com per exemple Amadeu Hurtado, Albert Bastardes, Pérez Galdós, Unamuno, Ramiro de Maeztu i Ramón Gómez de la Serna, així com a preguntes de l’audiència (que no foren poques en el diàleg debat) sobre les dones periodistes que participaren en el “Diluvio”, però no vaig agafar-hi notes i ara mateix soc incapaç d’afegir en aquest petit comentar-hi un de sòl nom, dels comentats i ressenyats, que es produïren sobre dones periodistes al “Diluvio”, pel que demano disculpes pels meus lapsus.
No em queda més que donar-hi les gràcies a Gil Toll i Anna Monjo per acompanyar-nos una estona amb la nova aventura de l’Enciclopèdic i per descomptat a totes les persones que s’aproparen per participar en aquest acte.
Pels curiosos i aprenents de l’història val la pena tenir aquest llibre com a referència
Salut
Manel Aisa

L'entrada Presentació llibre per Gil Toll, “El Diluvio, la prensa y la Segunda República ha aparegut primer a Ateneu Enciclopèdic Popular.